Psicosi de les 4:48

La Seca Espai Brossa obre al públic el cor i la ment d’una de les autores contemporànies més importants dels últims anys: Sarah Kane. Psicosi de les 4:48 és l’última obra de l’autora i estarà fins al 4 d’octubre a la Sala Joan Brossa.

“M’estimaran pel que em destrueix”. Amb aquesta frase definitòria Sarah Kane augurava d’alguna manera l’èxit d’aquesta obra que no és tant un text teatral sinó una carta de suïcidi, un últim crit d’ajuda. Però no perquè la salvin, sinó perquè entenguin per què va decidir posar fi a la seva vida aquell 20 de febrer de 1999.

Estrenada per primera vegada el 23 de juny de 2000, Anna Soler Horta la tradueix al català 15 anys més tard per permetre a Moisès Maicas dirigir-la fins al 4 d’octubre a la Sala Joan Brossa de La Seca. Anna Alarcón és l’única actriu i la peça clau de l’obra, en ella resideix tot el pes de l’espectacle i la seva força i convicció són crucials per tal que les paraules de Sarah Kane arribin a les parts més íntimes de les ànimes dels espectadors.

Amb una escenografia simple però eficaç, el públic ja entra dins una atmosfera sinistre des de bon començament. La cadira al fons de l’escenari recorda a una cadira elèctrica, la pena de mort que la protagonista ha adjudicat a la seva depressió. La il•luminació i el so escollits juguen també a incomodar a l’espectador per tal que la decisió que el personatge està prenent faci plantejar si realment aquell desordre físic i mental era una raó prou pesant per a acabar amb tot.

La traducció d’Anna Soler Horta sembla fer justícia al text original de Kane, donat que la força de les seves paraules segueixen clavant-se en el visitant com un ganivet. La direcció de Moisès Maicas amb la col•laboració d’Iván Morales està centrada, doncs, a seguir l’objectiu de l’autora: deixar entrar a l’espectador a la seva ment però posant-li difícil. Mentre es va veient el patiment als ulls d’Anna Alarcón, al cap de l’audiència sembla ressonar la veu de Sarah Kane dient “Volíeu entrar dins el meu cervell. Ningú digué que això fos fàcil”.

La senzillesa escènica, el ritme de les directrius i la qualitat interpretativa de l’actriu (cal remarcar la seva poderosa veu en un espectacle com aquest) fan que un es pugui centrar en les paraules com si la mateixa autora les estigués llegint a cau d’orella. Psicosi de les 4:48 és una obra que només pel seu pes escrit, no es pot fer malament, però l’esforç dipositat en aquesta adaptació fa d’aquest espectacle una obligació teatral.